Cercar
News
Activitats
Art
Bicicletas elèctriques
Bicicletes
Blogs
Cicloturisme
Cinema
Còmic
Complements
Curiositats
Editorial
Esdeveniments
Espais naturals protegits
Llibres
Música
Sostenibilitat
Varis
Videos
60 Festival de Cinema de Sant Sebastian
Una setmana després d'acabar la 60 edició del Festival de cinema de Sant Sebastià, ja podem gaudir en el cinema de dos dels seus títols més comentats i valorats i alhora amb una concepció i un estil cinematogràfic completament diferents. Les dues pel · lícules de director espanyol, però una primera amb una producció rondant, diuen, els 30 milions d'euros i una segona amb, diguem, un pressupost molt més modest. Estem parlant d'una banda de Lo Impossible de Juan Antonio Bayona i per l'altre de Blancaneus, la nova aposta espanyola en la carrera pels Oscars d'aquest any, del director Pablo Berger.

No podem dir que Lo Imposible sigui perfecta, pateix del que moltes altres grans produccions amb un marcat estil nord-americà, una necessitat de manual de subratllar certs aspectes del drama, que res escapi a la vista de l'espectador, d'alguns diàlegs innecessaris, d’unes ganes de recalcar, i potser manipular, en excés els punts d'inflexió que deixa al descobert l'esquelet sobre el qual està construïda la història. Però tot això, podríem dir, que en aquest cas no té importància, són petits "peròs" que no impedeixen que el conjunt acabi sent una pel·lícula contundent i efectiva amb una càrrega emotiva mesurada i a l'altura del drama que ens està relatant. La potència de les imatges i de la pròpia història, amb un pes específic rotund, ens permeten obviar qualsevol excés en la construcció. L'aportació dels actors, magnífics Naomi Watts i Ewan McGregor, però sobretot del jove Tom Holland, en el qual recau encertadament el pes dramàtic i el punt de vista des d'on l'espectador s'enfronta a la tragèdia, és imprescindible per donar versemblança i contundència a aquesta pel·lícula basada en la història real d'una família espanyola que va sobreviure al tsunami que va assolar el sud-est asiàtic al 2004. Baiona, director de la cinta, va comptar en tot moment amb l'ajuda de la mare real de la família per comprovar que tot el que anaven rodant era el més fidel possible a la realitat. Deixant al marge l'anècdota dels tres o quatre desmais ocorreguts durant dues de les projeccions al festival de Sant Sebastià, d'un dels quals vaig ser testimoni quan una dona de la fila del darrere queia rodona del seu seient mentre Naomi Watts vomitava algues i fluids en pantalla, la pel·lícula compleix àmpliament amb un dels objectius que tenia el director, en les seves pròpies paraules: "Volíem submergir l'espectador al centre de la tragèdia. Sacsejar al públic ".

Amb Blancanieves, és impossible no reconèixer el risc i la valentia en l'aposta cinematogràfica del seu director Pablo Berger. Després de decidir continuar amb el projecte després del descobriment mundial de The Artist, amb la qual comparteix la idea de reprendre l'estil narratiu dels inicis del cinema mut i amb la qual alguns acusaran a Berger de voler unir-se a l'èxit d'aquesta, la realitat és que aquesta inusual i personal versió de Blancanieves portava anys en marxa intentant tirar endavant en el cada vegada més difícil panorama del cinema espanyol. Segons Berger: "el comparo amb el viatge a la lluna, [The Artist] ens va guanyar la cursa, però també ens ha obert la porta". Li va costar trobar algú que apostés per una pel·lícula "en blanc i negre, muda i amb música de principi a fi, ambientada als anys 20 i en món dels toros", perquè Blancaneus, que no pot comparar-se amb les altres dues versions cinematogràfiques del conte produïdes a Hollywood l'any passat, trasllada la història a un poble del sud d'Espanya en la qual una noia, Macarena García, premi a la millor actriu al Sant Sebastià, amb una infància turmentada per la seva malvada madrastra, Maribel Verdú , decideix fugir amb una companyia de sis, que no set, nans toreros. A partir d'aquí, Berger explica que el seu "objectiu és hipnotitzar el públic, vull transmetre emoció". La pel·lícula, a més del premi a la millor actriu, s'ha emportat el premi especial del jurat, alguna cosa que molts ja esperaven. Podríem omplir l'article d'adjectius intentant definir aquesta pel·lícula, però el millor és anar a veure-la i gaudir-la sense paraules, simplement contemplant les imatges, tal com ha estat concebuda. Una de les meves alumnes en el curs de narrativa audiovisual, quan va intentar explicar-me què li havia semblat, per única definició es va dur repetides vegades dos dits a la boca. Espero que tots hagin entès el significat del gest, però lluny del caràcter pejoratiu que ella volia donar-li al seu "mut" comentari sobre Blancanieves, a mi em va resultar d'allò més motivador per anar-hi sense dubtar-ho ni un segon. Aneu a veure-la!


La 60a edició del Festival de Sant Sebastià ha estat plena de bones pel·lícules, com ja ens tenen acostumats, algunes de les quals s'han vist premiades en el seu palmarès. Dans la maison, de François Ozon, millor pel·lícula i millor guió. La artista y la modelo, la nova de Fernando Trueba, que va ser desbancada per Blancanieves per representar Espanya als Oscars, millor director. El muerto y ser feliz, un exercici a l'estil nouvelle vague de Javier Rebollo, millor actor per José Sacristán i premi Fipresci. Foxfire, de Laurent Cantet, millor actriu per Katie Coseni. Rhino Season, de Bahman Ghobadi, millor fotografia.

De les no premiades m'agradaria destacar la nova pel·lícula de Ken Loach, The Angels Share, una comèdia senzilla i agradable sobre la importància de les segones oportunitats, i Días de pesca, de Carlos Sorín, director de Histórias mínimas, amb la qual comparteix aquesta mateixa idea.

Com en tot festival, et quedes sempre sense veure algunes, moltes més de les que un voldria, de les propostes més potencialment interessants i és que no hi ha temps per tant cinema i cal triar. D'entre aquestes, em quedo a l'espera de poder gaudir Beasts of southern wild i The Sessions, Gran Premi del jurat i Premi del públic, respectivament, al Festival de Sundance 2012, el que és sempre una petita garantia.

I finalment, un consell que, encara que no comprovat científicament, crec que pot servir per a qualsevol festival de cinema, si et vols assabentar del palmarès abans de l'anunci oficial, només has de passar pels lavabos de qualsevol de les sales del certamen, alineats als urinaris tothom sembla saber "de bona font" i millor que ningú qui guanyarà aquesta nit. Així vaig saber jo que "la francesa" guanyava com a millor pel·lícula, no falla.

Alexis Barroso



enrera

Links / Download
Alexis Barroso