Cercar
News
Activitats
Art
Bicicletas elèctriques
Bicicletes
Blogs
Cicloturisme
Cinema
Còmic
Complements
Curiositats
Editorial
Esdeveniments
Espais naturals protegits
Llibres
Música
Sostenibilitat
Varis
Videos
Lladre de Bicicletes. Vittorio De Sica, 1948
És molt probable que en aquesta ressenya no acabi dient res de nou que no s'hagi dit ja sobre la pel·lícula Lladre de bicicletes. Però tampoc és la meva intenció fer un estudi en profunditat sobre la pel·lícula i desvetllar secrets que ningú abans ha estat capaç de veure. Més aviat, m'agradaria, simplement, donar alguns arguments, citar algunes anècdotes, que puguin motivar a tots aquells que mai hagin vist la pel·lícula i que per tractar-se d'una producció de l'any 1948, en blanc i negre, i amb temàtica a priori dramàtica, no s'hagin animat encara a veure-la.

Posem primer alguns antecedents. La pel·lícula, basada en una novel·la de Luigi Bartolini, es roda tres anys després de la fi de la segona guerra mundial. Europa està empobrida, intentant recuperar-se de la devastació provocada per la guerra. En aquest entorn neix a Itàlia el Neorealisme, un moviment cultural que vol mostrar la realitat quotidiana sense artificis, les condicions de vida dels més desfavorits, els seus sentiments, la frustració i desesperació provocades per un entorn difícil, en una societat que busca començar una nova vida, en un intent de deixar enrere el passat.

 

Lladre de bicicletes està considerada una de les pel·lícules més destacades d'aquest moviment, considerada durant molts anys com la pel·lícula més representativa del cinema europeu. Com a molts directors de cinema han confessat posteriorment, aquesta pel·lícula ha estat la culpable que molts d'ells volguessin dedicar-se al cinema i ha estat una font d'inspiració important per al cinema modern. És clar que considerar una pel·lícula com una de les millors de la història per a molts és sempre un tema subjectiu, però com a dada addicional, cada any, la revista de cinema britànica Sight & Sound actualitza la seva llista de les deu millors pel·lícules de la història del cinema fent una enquesta entre directors de cinema en actiu, aquest any van ser 846, i en l’enquesta de 2012 Lladre de bicicletes es manté, un any més, en desè lloc. Algun motiu ha d'haver-hi. En una ocasió, Woody Allen, com a resposta a la pregunta d'un periodista sobre quina considerava ell que era la seva millor pel·lícula, va dir alguna cosa semblat a “Jo no he fet mai el meu Lladre de bicicletes i no crec que sigui capaç de fer-ho. Si haig de dir alguna de les meves pel·lícules, potser sigui Delitos y faltas, però no crec que sigui un director amb tant de talent”, posant Lladre de bicicletes com a exemple d'obra mestra a la qual segons ell mai arribaria.

Haig de dir que revisant la pel·lícula per a la redacció d'aquest text, he tingut una grata sorpresa en descobrir que m'ha agradat més fins i tot que quan la vaig veure fa ja molts anys en alguna de les classes d'anàlisi cinematogràfic a la universitat. Potser vol dir que he millorat els meus gustos cinematogràfics o que ara aprecio coses que abans simplement se'm passaven per alt. Però al marge d'apreciacions meves, Lladre de bicicletes és una pel·lícula moderna i amb uns plantejaments temàtics que per desgràcia segueixen sent completament d'actualitat, les circumstàncies històriques han canviat, és clar, però el sentiment d'impotència enfront d'una realitat hostil que no fa més que posar les coses cada vegada més difícils, segueix sent la mateixa.

 

Deixant a un costat la situació dramàtica del protagonista i de la realitat que l’envolta, la pel·lícula, m'atreveixo a dir, és un thriller en tota regla. Et manté en tensió durant els 88 minuts que dura el metratge. La història ens presenta a un home a l’atur que després de dos anys sense trobar feina, li ofereixen un lloc de enganxador de cartells de l'ajuntament, l'únic requisit és que ha de tenir bicicleta pròpia per a poder realitzar la ruta diària. Una vegada que ha aconseguit desempenyorar la seva bicicleta —empenyorant per a això els llençols usats del seu propi llit, en una magnífica escena que aconsegueix amb un sol pla extrapolar la realitat dramàtica dels protagonistes a tota una societat, quan el funcionari guarda les peces de roba en una interminable pila de llençols usats que presumiblement uns altres abans que ells han tingut també que empenyorar—, la tensió, primer pel temor de saber que en qualsevol moment li robaràn la bicicleta i segon per la urgència de recuperar-la al llarg d'un diumenge interminable, va creixent escena a escena fent-nos partícips de l'angoixa i la desesperació, no solament de l'home que sap que aquesta bicicleta és l'única cosa que els separa d'un futur millor, sinó també del nen que l’acompanya durant tota l'aventura, el seu fill, que asisteix impotent al periple d'un pare al que sap que no pot ajudar per molt que ho intenti.

 

La figura del nen és sens dubte un dels encerts de la pel·lícula. El canvi continuat de punt de vista entre el pare i el fill, decantant-se cada vegada més en el nen a mesura que avança el metratge, un nen que representa al cap i a la fi aquest futur que sembla que no arribarà mai, ens dóna un coneixement complet, sense necessitat de diàlegs, del que està passant pel cap dels personatges en tot moment. De Sica aconsegueix explicar-nos, valent-se únicament de les imatges i del muntatge, l'estat anímic dels personatges, fent-nos partícips de les decisions que són a punt de prendre, anticipant la següent escena com si nosaltres mateixos fóssim els protagonistes.

 

Encara que indubtablement, Lladre de bicicletes és una pel·lícula dramàtica no està exempta d'un humor exquisit i amb algunes escenes dignes de la millor comèdia italiana, com l'escena en la qual una vident que més que veure el futur, veu la realitat que la resta es nega a veure, li diu a un client que vol saber si la noia de la qual està enamorat li correspondrà, “De què serveix cavar en terreny ingrat? Ets lleig, fill meu, molt lleig. Busca't un altra i veuràs com tot canvia.” La mateixa vident que li revela al nostre protagonista en una parenceria de sentit comú, “O la trobes de seguida, o ja no la trobaràs més.”, referint-se a la bicicleta, és clar.

 

Tant el pare com el fill, Lamberto Maggiorani i Enzo Staiola, eren actors no professionals. Lamberto Maggiorani era un obrer a l’atur que va sortir d'un extens càsting. Un productor americà va voler finançar la pel·lícula a Victtorio De Sica, que no aconseguia el finançament adequat, posant com a única condició que acceptés a Cary Grant en el paper protagonista, al que De Sica va renunciar per no semblar-li l'actor adequat. És cert, que la versemblança de la pel·lícula hauria disminuït molt d'haver-se filmat amb un actor de Hollywood i que moltes de les escenes rodades a la via pública no es podrien haver rodat amb tota la gent que haguessin tingut al seu voltant volent veure a Cary Grant. En decantar-se per un actor desconegut, De Sica podia seguir-li pel carrer i ningú els prestava la major atenció.

Prefereixo no desvetllar el desenllaç de la trama perquè qui no hagi vist encara Lladre de bicicletes la gaudeixi plenament. Però sí afegiré algunes anècdotes curioses sobre la pel·lícula, moltes d'elles extretes del programa ¡Què grande es el cine!, cal citar sempre les fonts, que Garci tenia a La 1 fa ja bastants anys.

 

La primera d'elles relacionada amb el títol, en la traducció espanyola li van posar Ladrón de bicicletas, però la traducció de l'italià hauria d'haver estat, Ladri di biciclette, Ladrones de bicicletas, extrapolant a tota la societat la condició de lladres de bicicletes, més d'acord amb la idea de la pel·lícula. També cap al final, en la versió espanyola, els censors van afegir una veu en off en un intent, potser, de pal·liar el dramatisme de l'escena, al·ludint a la caritat cristiana de les persones en temps difícils. En l'article sobre la pel·lícula a la Wikipedia pot llegir-se el text complet. Però no solament a Espanya hi havia censura, la Warner Bros. va comprar els drets per tots els Estats Units, però la pel·lícula no va passar el codi dels productors a causa de l'escena del prostíbul i, curiosament, a la del nen orinant a la via pública i solament va poder ser exhibida en cinemes independents.

Com a dades finals, i encara que no tingui res a veure amb la pel·lícula, per als amants dels esports saber que a l'any de producció de la pel·lícula, 1948, Gino Bartali va guanyar el tour de França i el Barça la lliga espanyola.

 

Potser no cal dir-ho, però vegin aquesta pel·lícula! No els decebrà pas. I per si algú s'anima, a la web de Filmin la podeu gaudir pel ridícul preu d'1,95€, què no sigui per no posar-ho fácil

 

Alexis Barroso



enrera

Links / Download
Web Filmin
Alexis Barroso