Cercar
News
Activitats
Art
Bicicletas elèctriques
Bicicletes
Blogs
Cicloturisme
Cinema
Còmic
Complements
Curiositats
Editorial
Esdeveniments
Espais naturals protegits
Llibres
Música
Sostenibilitat
Varis
Videos
Jour de Fête. Jacques Tati (1949)
És possible que les “pel·lícules amb bicicleta” s'hagin convertit ja en un gènere cinematogràfic autònom, amb les seves regles, la seva estructura i els seus personatges arquetípics propis. Sincerament, ho desconec. Així que, i donat el caràcter biciclístic de la web en la qual van allotjades aquestes ressenyes, potser va sent hora d'encunyar un terme que les defineixi, un terme definitori per a alguna cosa tan amplia i alhora tan concreta com és “pel·lícula amb bicicleta”, semblant a “pel·lícula amb nen”, “pel·lícula amb gos” o “pel·lícula amb extraterrestres”.

Caldria decidir si és realment l'element en qüestió el que defineix el gènere i en definitiva el film, o ho són tantes altres coses com la intenció del guionista, o del realitzador, la història que s’ens explica o el punt de vista des del qual s’ens la explica. Però també és possible que es tracti justament d'això, del punt de vista. Aquesta inevitable elecció per a tot narrador que —i encara que ara el tancament d'aquesta dissertació sembli una mica brusc o buscat, i fins i tot fàcil, crec que és aquesta elecció la que justament més defineix una pel·lícula, una cosa de la qual podríem parlar llargament—, acaba condicionada pel susdit nen, gos, extraterrestre o, en el cas que ens concerneix, una bicicleta. I és que no és el mateix veure el món a peu que muntat sobre dues rodes. No entraré en disquisicions de quina de les dues maneres és millor, cadascú tindrà les seves preferències (molts dels assidus d'aquesta web segurament prefereixin la segona), però el que és una realitat és que no és el mateix. Ja ho deia Albert Einstein amb el famós exemple del tren en marxa, el punt de vista de l'observador varia la seva percepció pel que fa a l'objecte observat, i si ho deia Einstein caldrà fer-li cas, encara que no se sàpiga si ell era o no era un entès en cinema o si havia considerat aplicar la seva teoria de la relativitat al camp de la narració d'històries. Amb tot, jo penso que física i literatura són dos termes que van estretament lligats, però no es preocupin que no exposaré aquí tots els meus arguments, ja m’he allargat massa, i em centraré en el tema que ens pertoca, Jour de Fête, la primera pel·lícula del còmic i cineasta francès Jacques Tati.


Com intentava dir a l'inici d'aquest article, si existeix un gènere que englobi a les “pel·lícules amb bicicleta”, segurament Jour de Fête no seria un dels seus millors exemples, la bicicleta aquí no es converteix en el centre del conflicte com ocorria a El lladre de bicicletes, és més aviat l'element vertebrador de l'acció, el que dota de ritme i fluïdesa a la correlació d'escenes i als gags que componen el film, unit, és clar, al seu inseparable ciclista, un carter conscienciós i una mica simple interpretat pel propi Tati.


Fent referència, sense tampoc gaire necessitat, ja ho sé, a la teoria de l'arma de foc de Chéjov, en la que si introdueixes un element en l'escena és per fer-lo servir en algun moment i, si no, millor no posar-ho mai, podem dir que Jacques Tati compleix amb la màxima gairebé al mil·límetre, no només amb la bicicleta, sinó amb cadascun dels elements i personatges que introdueix en l'acció. Cadascun d'ells formarà, en un o  altre moment, part d'algun, o de varis, dels estudiats i coreografiats gags visuals que després han caracteritzat l'obra del director.


Jour de Fête ens situa en la petita i idíl·lica població francesa de Sainte-Sévère en un dia de festa popular, arriben els firaires, el bar es prepara per a la gran jornada i a la plaça es col·loquen banderes i garlandes per a l'ocasió. Tati ens mostra a la perfecció en una lleugera introducció, la vida, els amors secrets i la idiosincràsia de cadascun dels habitants del poble guiats per una vella, perpètuament acompanyada d'una cabra, impossiblement encorbada, interpretada per l'actor francès Delcassan, molt conegut a l'època.


L'acció es deslliga amb l'arribada de François el carter muntat en la seva bicicleta, eix principal de tota la successió de refinats gags visuals al més pur estil Buster Keaton. François el carter només vol fer bé les coses, lliurar les seves cartes com un veritable carter professional, amb la mateixa eficàcia i rapidesa que els carters americans exemplifiquen en un documental que projecten en una de les casetes de la fira. Per realitzar la tasca no té una avioneta com els agents del American Postal Service ni la seva gràcil habilitat, però sí té una magnífica bicicleta a la qual intenta treure el més gran partit i velocitat possibles —amb el seu màxim exponent en una escena final amb escamot de carrera ciclista inclòs que acaba no diré com, encara que tots podem endevinar que no com François hagués desitjat—. Per desgràcia, les ganes de perfecció i la bona disposició de François el carter es veuen sempre contraposades per les burles dels habitants del poble i la seva constant mala sort a l'hora de lliurar una nova carta o paquet. Segurament, avui dia, molts dels gags vists en aquesta pel·lícula ens semblaran infantils i repetitius, ja vists mil vegades en centenars de pel·lícules, però a l'època van ser completament innovadors.


La pel·lícula va ser rodada al 1947, però no va poder ser estrenada fins al maig del 1949, a París, i al juny del mateix any, en una projecció a la població de Sainte-Sévère on va ser rodada amb l'actuació de molts dels habitants del lloc com a extres en el repartiment. Jour de Fête va ser un èxit i va col·locar a Tati en el mapa del cinema mundial. Va guanyar el premi al millor guió en el festival de Venècia de 1949 i, a l'any següent, la medalla d'or a Cannes.


Jour de Fête és la primera pel·lícula de llarga durada de Jacques Tati, però no la primera aparició de François el carter, que ja sortia en algun dels curtmetratges realitzats abans pel director. A causa de l'èxit de la pel·lícula, ràpidament li van proposar la possibilitat de seguir amb les desventures de François el carter, amb possibles pel·lícules amb títols com “El carter es casa” o “El carter a París”, però Tati, amb ganes d'ampliar la seva galeria de gags a altres àmbits, va anar depurant les seves idees fins a donar a llum al personatge que més fama li donaria, l'inoblidable Monsieur Hulot.


Com part indissoluble de la vida de Jour de Fête, no puc acabar aquest article sense fer referència a la qüestió tècnica que va embolcallar la realització del film. Tati va aconseguir rodar la pel·lícula gràcies al préstec de 30.000 dòlars que li van fer diversos amics. La seva intenció era rodar la primera pel·lícula francesa a color. Als Estats Units tenien el Technicolor, a Alemanya, l’Agfacolor, i la indústria francesa li va oferir una tècnica experimental a la qual van anomenar el Thomsoncolor. Tati no ho veia del tot clar i va decidir rodar amb dues càmeres simultàniament, una en blanc i negre i una altra en Thomsoncolor. I va ser una sort, perquè una vegada acabat el rodatge, l'empresa Thomson no li va poder garantir una còpia completa de la pel·lícula per problemes amb el revelat a color del material. Per sort i gràcies a la seva prudència, Tati va poder estrenar una còpia de la pel·lícula en blanc i negre, còpia que es va comercialitzar fins a 1964, quan el director, al costat del seu amic i animador Paul Grimault i aprofitant una reedició de la pel·lícula, va afegir diversos detalls acolorits a mà en el cel·luloide: banderes i garlandes pintades amb els colors de la bandera francesa o un globus groc, protagonista d'un dels gags, detalls que dotaven de color elements puntuals del metratge.


Però aquí no s’acaba la història, les bobines de l'emulsió de Thomsoncolor van quedar guardades al soterrani de la casa familiar i no van ser redescobertes fins al 1987 per la filla del director, la muntadora Sophie Tatischeff (sí, el nom real de Tati era Tatischeff) cinc anys després de la mort del seu pare, quan les va trobar dins d'una caixa que ella mateixa havia rescatat de les escombraries al 1971. Anys més tard, al 1988, una nova tecnologia permetria la restauració de la còpia en color gràcies al treball de recerca de Sophie Tatischeff i de l'operador Fronçois Ede que es van dedicar a provar diferents emulsions i noves tècniques cinematogràfiques fins a donar amb l'adequada. Al 1995 es va estrenar per fi a París la reconstrucció del film a color, tal com potser Jacques Tati hagués volgut quan la va rodar.


Amb tot això, si algú de vosaltres vol veure la magnífica i entranyable Jour de Fête, haurà de triar una de les tres versions: blanc i negre, blanc i negre amb detalls acolorits o la restauració completa a color. Com deia al principi referint-me a un altre tema sense relació alguna amb el que escric ara, però que em ve perfecte per acabar l'article, “cadascú tindrà les seves preferències”, però totes seran un magnífic Jour de Fête (sí, no he pogut evitar el joc de paraules).

 

Alexis Barroso



enrera