Cercar
News
Activitats
Art
Bicicletas elèctriques
Bicicletes
Blogs
Cicloturisme
Cinema
Còmic
Complements
Curiositats
Editorial
Esdeveniments
Espais naturals protegits
Llibres
Música
Sostenibilitat
Varis
Videos
El Taller del senyor Puquet
El pare li va comprar una bici. El germà feia temps que en tenia una. Bé, de fet eren uns mesos, només, però als seus quatre anys la gelosia havia fet que li semblés una eternitat. I s’hi va aficionar de valent, a la bici. Primer en va haver d’aprendre: quina paciència, la del pare. No és pas que a en Lluïset li costés gaire d’aprendre’n, però es feia pesat i insistent. Ara que és gran i té una filla valora més el que a la vida han fet per ell.

En Lluïset aviat va fer de la bici una part d’ell. Es llevava i donava voltes a la placeta, aquell tros de jardí encimentat de davant del garatge. I tot seguit, cap a la piscina, provant de fer un circuit entre els pins. Poc temps després ja s’atrevia a sortir al carrer, al principi sense dir-ho a la mare, i va arribar el dia que anava a casa els cosins al matí, a despertar-los, esmorzava amb ells per segona vegada, car a casa ja n’hi havien donat, i anaven junts a trobar la colla, a jugar a pilota i a banyar-se. Tot amb bicicleta, és clar. I alguna tarda, per fer-ho diferent, feien un gelat, pedalaven fins a l’ermita i en baixaven tot fent una cursa per arribar de pressa altra cop a la piscina, a remullar-se. Deu n’hi do quin estiu.

 

Però el més al·lucinant que recorda era anar al taller del senyor Puquet a canviar alguna peça o a reparar algun desperfecte del seu vehicle.

 

Era un local de parets velles, amb la deixadesa organitzada de tots els tallers, i amb l’olor tan particular d’on es remena ferro, oli i pneumàtics. Les bicis velles a vendre i les espatllades es barrejaven amb les noves de trinca, envoltades dels calaixos de peces de recanvi de tota mena i de totes les mides. I el senyor Puquet i la seva dona: uns avis entranyables que feien joc amb tot el que ens envoltava. Ell amb la granota de tirants blava, o més aviat negre de greix amb fons blau, no pas de bruta sinó de vella, que ja no es feia neta. Cabells blancs, ulleres de cul de got, moviments lents i feixucs i parlar calmós, com correspon a un home que devia passar de la setantena i s’havia passat mitja vida entaforat en aquell taller; a mi, que era un nen, em semblava molt i molt gran. La Dolors, la seva dona, només sortia quan la botiga era plena de gent que s’esperava. Aleshores ella despatxava aquells que només volien peces.

 

Com li agradava, a en Lluïset,  anar-hi i quedar-se encantat sentint-lo enraonar amb els clients mentre els canviava peces o revisava els canvis, o badant entremig de les bicis o en el prestatge de les eines i els accessoris.   A voltes també hi havia algun veí que venia a fer-la petar. Aquell nen de cara pigada encara  recorda el dia que no va callar fins que el pare li va comprar la gorra que deia Merckx a la visera. El senyor Puquet prou que va veure que la hi compraven per pesat. Però val a dir que la va valorar com un tresor preuat, perquè la duia posada tot el dia: una gorra de l’Eddy Merckx!

 

Un any, però, el senyor Puquet tenia el taller tancat. A l’hivern en Lluïset no hi havia anat gaire. Potser a les vacances de Nadal, però per Pasqua ja no va obrir i la coberta nova que necessitava perquè la que duia ja era ben prima i clivellada, a punt d’esqueixar-se, la va haver de comprar a un altre taller, més avall.  

 

Ja no va obrir més. Un temps després vaig passar per aquell carrer empedrat de Sant Cugat i em va entristir no veure ja no tan sols el rètol penjant i la porta vella amb porticons, sinó aquella caseta de poble baixeta i estreta, d’una sola planta, taller i vivenda alhora, com solia fer-se en el passat, i el matrimoni, un dels meus records d’infància.

 

Aquella i les altres edificacions que hi feien conjunt estaven essent substituïdes per un bloc de pisos. Durant un temps hi va haver als baixos una llibreria amb ganes de dinamitzar la cultura a través de xerrades, presentacions, i fins i tot algun concert; i una botiga. Tots dos comerços van ser reemplaçats per un banc i un petit supermercat, i de ben segur que ara, tal com va tot, ja deuen ser tancats. Fa molt de temps que no hi passo.

 

Els Puquet, em diuen que van anar a una residència, i que allà ella va anar perdent el cap, però ell mentre va ser viu va ser un manetes entre els vells. Primer els va arreglar les màquines de fer gimnàstica que tenien. Que si soldar, que si canviar cables d’estirar pesos, que si pedals. I més tard es va aficionar a fer creacions a partir de peces de ferralla: una roda vella pintada de colors, un plat, una bici de filferro. No bevia però solia demanar una copeta de conyac a qui el vingués a visitar. Si era el matí s’estimava més una ratafia.

 

Diuen que algun dia l’havien vist badant davant de la casa on havia tingut el taller, i que no es perdia mai cap cursa prop de casa, ja fos a la festa major o si hi passava la Volta. El dia que el Tour de França va passar per allà, cap a Barcelona, va ser a la carretera unes hores abans.

 

Ara curiosament a la placeta, a pocs metres de can Puquet, hi ha un petit bar restaurant amb una bicicleta antiga a la porta, que en llueix una altra al rètol i que impulsa activitats culturals de tota mena. La primera exposició fotogràfica va ser d’una travessa en bici per Escòcia que van fer una amics meus, els de l’Associació Rutabike. Després en va venir una de pintura  titulada Velocipède, i sense voler s’ha convertit en un local on la gent que hi acostuma a venir pedalant, com si els clients, en anar-hi, volessin reivindicar una altra manera de viure. El lloc s’anomena can Puquet. Quan vaig saber-ne l’existència em va fer gràcia anar-hi, i vaig demanar a la parella que el regenta com és que li havien posat aquell nom. Em van dir que no era pas el que tenien pensat, que els l’havia suggerit un veí, però sense dir-ne perquè. Ells van trobar que el nom els agradava i que li esqueia molt al lloc i a la idea que tenien de petit espai amb encant i personalitat. La decoració i la retolació els va sorgir espontàniament per la sensació de joventut, optimisme i llibertat que segons ells representaven les bicicletes. Curiosament, que allà hi havia hagut cal Puquet ho van saber quan ja estava tot decidit, fins i tot emparaulades les dues exposicions. Casualitats? Ara en un racó del local hi ha una foto del mecànic amb la seva granota vella de tirants, la camisa amb les mànigues doblegades, cabells blancs i ulleres de vidre gruixut canviant la coberta d’una roda. La seva esposa treu el cap per la porta. Els la va deixar algú a la bústia; ells la van ampliar i la van emmarcar perquè els agradava molt. Que era el vell ciclista ho van saber després per boca dels primers clients, i dels veïns.

 

Lluis Llord



enrera