El Lluçanès. Una nova i ben antiga comarca
Encetem o reorganitzem algunes rutes de la Catalunya Central situant-les en una nova comarca administrativa. I ho diem així perquè el Lluçanès ha existit de de sempre, si bé ara de manera legalment reconeguda. Es tracta d’un territori elevat a cavall de la plana de Vic, el Berguedà, el Bages i el Moianès, caracteritzat en primer lloc pels seus espectaculars miradors: pot ser des del Munts, Santa Llúcia o Sant Bartomeu, o també des de Sant Adjutori, Lurdes, el castell de Lluçà... n’hi ha un munt i cap no es pot desmerèixer. Talaiar-se des de qualsevol punt que sobresurti de l’altiplà —on hi haurà de ben segur una ermita, una casa o un pedronet— als capvespres, especialment ara, a l’hivern, i quan el sol més baix ofereix més contrastos, més tonalitats i tot plegat és més nítid, pot deixar bocabadats els visitants i sovint també als que hi viuen i tenen la sort de gaudir-ne sovint; malgrat que es digui que això és una necessitat dels que viuen comprimits a les grans ciutats, certifico que els meravellats són tots els que s’hi troben. L’astre rei s’hi amaga darrere el Pedraforca, Ensija, els Rasos de Peguera, el Port del Compte... depenent del lloc des d’on s’observa i l’època de l’any, i ens deixa un to de blau diferent per a cada una de les moltes carenes que trobem entremig; i la neu, en forma de mantell o a clapes, i els prats, els boscos, els masos, i els campanars que treuen el cap dalt d’un pujol o enmig dels poblets escampats per tots els racons; i la llum acarbassada al temps que s’encenen els fanals i els primers estels…
Però el Lluçanès és al mateix temps terra de profundes rieres, com la Gavarresa o la Lluçanès, que vessen l’aigua al Llobregat, o la de Sorreig, que ho fa vers el Ter, totes amb salts i gorgs que ens evoquen llegendes d’encantades, fades o el mateix dimoni, ben arrelades a l’entorn. El castell i el monestir de Lluçà li donen el nom, si bé són també coneguts i d’admirar el castell de Tornamira, el Santuari del Munts, el Retaule de Sant Boi o la cripta d’Oristà. És el país del bandoler Rocaguinarda, el de la condemnada bruixa Napa, el de les viles cremades durant la Guerra de Successió, el dels camins de transhumància cap a l’alta muntanya, encara vigents… Per descobrir-hi racons no us l’acabareu, aneu-hi a pedalar i a fer turisme slow, a conèixer l’art, el patrimoni natural…, perquè allà reben de bon grat els que s’hi acosten i els que s’hi queden. Per hostatjar-s’hi, els allotjaments rurals us sorprendran, n’hi ha una gran varietat, amb un denominador comú: el seu desig i el seu guany rauen a fer que la gent s’hi trobi a gust, en marxi contenta i hi torni; l’ambient que s’hi respira s’encomana, de debò. I si hi voleu menjar trobareu cuina tradicional sorprenentment innovadora.
Acabem insistint a recomanar que visiteu la zona, i que ho repetiu, si pot ser. Aquesta nova vella comarca, d’atractiu paisatge, on hi ha pagesos i artesans que han après a conviure i resistir davant la pressió de grans empreses, també artistes, iniciatives culturals que no busquen el reconeixement massiu sinó senzillament gaudir i crear, vol sobreviure independent de les metròpolis i no sembla que en pateixi la llunyania.
Viviu-la, té molt a oferir a qui vol aprendre.