Alt Urgell AUR 039_Hostalests de Tost
Serra de Montau. Vall de Tost
Hostalests de Tost – Espalagueró – Colldarnat – Torà – Tost – Hostalets de Tost
Mapes Comarcals de Catalunya. Alt Urgell. 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)
Resum
Distància:34 km
Desnivell:1010 m
Temps:3 h 30 min
Dificultat:mitjana
El despoblat de Tost
Un viatge fantàstic d?extenses panoràmiques de l?Alt Urgell que ens descobreix els pobles aplegats als dominis de la vall de Tost i el despoblat del mateix nom, pàtria del que fou la principal espasa de la Catalunya Comtal, Arnau Mir de Tost.
Sortim d?Hostalets de Tost per la carretera en direcció a Organyà enganxats al voral dret. La deixem per l?antiga carretera a la dreta del túnel de Montant de Tost i la travessem a la sortida del mateix,... El despoblat de Tost
Un viatge fantàstic d’extenses panoràmiques de l’Alt Urgell que ens descobreix els pobles aplegats als dominis de la vall de Tost i el despoblat del mateix nom, pàtria del que fou la principal espasa de la Catalunya Comtal, Arnau Mir de Tost.
Sortim d’Hostalets de Tost per la carretera en direcció a Organyà enganxats al voral dret. La deixem per l’antiga carretera a la dreta del túnel de Montant de Tost i la travessem a la sortida del mateix, iniciant una llarga pujada de poc més d’onze quilòmetres per una carretera solitària, pràcticament sense transit, que fent llargues llaçades ens porta al nucli d’Espalagueró.
Durant la pujada, la boira hivernal és prou alta com per gaudir de les verticals parets dels sinuosos congostos de Tres Ponts i la Vansa, un paisatge de roca que escanya als rius Segre i el seu afluent, la Vansa, que a força de perseverar han erosionat la fortalesa rocosa per obrir-se pas. Pel congost de Tres Ponts hi passava l’antic camí ral d’Organyà a la Seu d’Urgell, que, per aquest sector, era un espenyador continu, segons un document del segle XVIII. Aquesta mateixa font ens indica que el riu era travessat per tres ponts, i d’ací el nom del congost; el primer, de fusta, i els altres dos, de pedra. D’aquests, i també del camí, resten vestigis, alguns dels quals netament medievals. En ple congost prop de la confluència dels dos rius hi ha, en un meandre del Segre desolat per l’extracció d’àrids, el Mas del Monestir, als fonaments del qual hi ha vestigis de l’antic monestir benedictí de Sant Andreu de Tresponts, dit originariament Sant Iscle de Centelles.
Amb cadència constant guanyem alçada pel paviment immersos en l’espessa boira que, afortunadament, sobrepassem quan assolim l’altiplà on s’assenten els tres nuclis de Montant de Tost, als vessants meridionals de Purredon. El canvi desperta els ànims. Sobtadament tot és llum i color. Naveguem per un territori de suaus pendents ocupats per camps de cultiu que cauen sobtadament cap a l’engorjada vall de la Vansa. Travessem el nucli d’Espalagueró. Calma i silenci, la remor llunyana del motor d’un tractor treballant a prop, un gos bordant des d’algun lloc i finalment, una padrina que marxa cap a l’hort es sorprèn de veure que hem arribat en bicicleta i que ens confirma: “aquí dalt no hi arriba gairebé mai la boira”.
Continuem pujant cap el punt més alt del municipi, el cim de Serra de Montau. El paisatge proper esta esquitxat de camps i cortals. Mentre el poble va minvant les panoràmiques creixen exponencialment. Sobretot des del cimal de la serra que mancada de vegetació ens ofereix un espectacle brutal al qual ja deu estar acostumada la padrina d’Espalagueró. La massa de l’espessa boira adormida als nostres peus sembla un mar encaixat entre els relleus del Pirineu i el Prepirineu, s’estén des de la Plana ceretana fins la plana de la Seu i riu avall s’encaixa entre els congostos fins a Coll de Nargó. El reguitzell de cims que veiem a totes bandes des del petit punt d’observació és tant gran com el text que necessitaríem per nomenar-los.
Iniciem el llarg descens que acabarà a Hostalets de Tost. A Colldarnat torna la boira. Ens submergim de ple en la mateixa. La densa capa blanca accentua els verds de la massa boscosa i els intensos vermells del terra de la pista per la qual transitem. Trobem caçadors palplantats entre el coll i Torà, escopeta a l’espatlla, fitant entre la nebulosa atmosfera el pas d’algun senglar al qual disparar. Sense voler-ho, pedalar entre l’espessa bromada trasllada al viatger a una altra dimensió que regala imatges de postal amb color de melangia. Un ambient idoni per gaudir de l’objectiu de la ruta, el despoblat de Tost.
Des de Torà arribem a l’antic nucli de Tost per un camí rural asfaltat de poca amplada, de fet una pista pavimentada. La baixada fins al fons de la vall es molt plaent, tant pels agrestes relleus de la Serra de Tost pels que ens movem com per la comoditat del paviment. Les cases de l’antic poble de Tost, totes ensorrades, estan situades dalt d’un esperó rocós, dominant el curs baix de la vall de Tost. En un extrem del poble, sobre el penyal, hi ha les restes del castell de Tost i, a l’altre extrem, l’antiga església parroquial de Sant Martí de Tost, també dedicada a sant Ponç, d’origen romànic, modificada i ampliada. Tant el castell de Tost com l’església de Sant Martí de Tost són documentats el 1030. Al centre del que havia estat la plaça trobem encara un dipòsit d'aigua del segle XV, així com més avall hi ha les restes d'una central mini-hidràulica.
Marxem amb la nostàlgia que provoquen els llocs deshabitats que no fa ni un segle estaven plens de vida, carretera avall fins trobar de nou el Segre, punt i final de la ruta.
Desembre de 2019
CENTRES D’INTERÈS
Santa Coloma de Montan. Ermita de Mare de Deu de l’Esperança de Torà. Sant
Martí de Tost
Un viatge fantàstic d?extenses panoràmiques de l?Alt Urgell que ens descobreix els pobles aplegats als dominis de la vall de Tost i el despoblat del mateix nom, pàtria del que fou la principal espasa de la Catalunya Comtal, Arnau Mir de Tost.
Sortim d?Hostalets de Tost per la carretera en direcció a Organyà enganxats al voral dret. La deixem per l?antiga carretera a la dreta del túnel de Montant de Tost i la travessem a la sortida del mateix,... El despoblat de Tost
Un viatge fantàstic d’extenses panoràmiques de l’Alt Urgell que ens descobreix els pobles aplegats als dominis de la vall de Tost i el despoblat del mateix nom, pàtria del que fou la principal espasa de la Catalunya Comtal, Arnau Mir de Tost.
Sortim d’Hostalets de Tost per la carretera en direcció a Organyà enganxats al voral dret. La deixem per l’antiga carretera a la dreta del túnel de Montant de Tost i la travessem a la sortida del mateix, iniciant una llarga pujada de poc més d’onze quilòmetres per una carretera solitària, pràcticament sense transit, que fent llargues llaçades ens porta al nucli d’Espalagueró.
Durant la pujada, la boira hivernal és prou alta com per gaudir de les verticals parets dels sinuosos congostos de Tres Ponts i la Vansa, un paisatge de roca que escanya als rius Segre i el seu afluent, la Vansa, que a força de perseverar han erosionat la fortalesa rocosa per obrir-se pas. Pel congost de Tres Ponts hi passava l’antic camí ral d’Organyà a la Seu d’Urgell, que, per aquest sector, era un espenyador continu, segons un document del segle XVIII. Aquesta mateixa font ens indica que el riu era travessat per tres ponts, i d’ací el nom del congost; el primer, de fusta, i els altres dos, de pedra. D’aquests, i també del camí, resten vestigis, alguns dels quals netament medievals. En ple congost prop de la confluència dels dos rius hi ha, en un meandre del Segre desolat per l’extracció d’àrids, el Mas del Monestir, als fonaments del qual hi ha vestigis de l’antic monestir benedictí de Sant Andreu de Tresponts, dit originariament Sant Iscle de Centelles.
Amb cadència constant guanyem alçada pel paviment immersos en l’espessa boira que, afortunadament, sobrepassem quan assolim l’altiplà on s’assenten els tres nuclis de Montant de Tost, als vessants meridionals de Purredon. El canvi desperta els ànims. Sobtadament tot és llum i color. Naveguem per un territori de suaus pendents ocupats per camps de cultiu que cauen sobtadament cap a l’engorjada vall de la Vansa. Travessem el nucli d’Espalagueró. Calma i silenci, la remor llunyana del motor d’un tractor treballant a prop, un gos bordant des d’algun lloc i finalment, una padrina que marxa cap a l’hort es sorprèn de veure que hem arribat en bicicleta i que ens confirma: “aquí dalt no hi arriba gairebé mai la boira”.
Continuem pujant cap el punt més alt del municipi, el cim de Serra de Montau. El paisatge proper esta esquitxat de camps i cortals. Mentre el poble va minvant les panoràmiques creixen exponencialment. Sobretot des del cimal de la serra que mancada de vegetació ens ofereix un espectacle brutal al qual ja deu estar acostumada la padrina d’Espalagueró. La massa de l’espessa boira adormida als nostres peus sembla un mar encaixat entre els relleus del Pirineu i el Prepirineu, s’estén des de la Plana ceretana fins la plana de la Seu i riu avall s’encaixa entre els congostos fins a Coll de Nargó. El reguitzell de cims que veiem a totes bandes des del petit punt d’observació és tant gran com el text que necessitaríem per nomenar-los.
Iniciem el llarg descens que acabarà a Hostalets de Tost. A Colldarnat torna la boira. Ens submergim de ple en la mateixa. La densa capa blanca accentua els verds de la massa boscosa i els intensos vermells del terra de la pista per la qual transitem. Trobem caçadors palplantats entre el coll i Torà, escopeta a l’espatlla, fitant entre la nebulosa atmosfera el pas d’algun senglar al qual disparar. Sense voler-ho, pedalar entre l’espessa bromada trasllada al viatger a una altra dimensió que regala imatges de postal amb color de melangia. Un ambient idoni per gaudir de l’objectiu de la ruta, el despoblat de Tost.
Des de Torà arribem a l’antic nucli de Tost per un camí rural asfaltat de poca amplada, de fet una pista pavimentada. La baixada fins al fons de la vall es molt plaent, tant pels agrestes relleus de la Serra de Tost pels que ens movem com per la comoditat del paviment. Les cases de l’antic poble de Tost, totes ensorrades, estan situades dalt d’un esperó rocós, dominant el curs baix de la vall de Tost. En un extrem del poble, sobre el penyal, hi ha les restes del castell de Tost i, a l’altre extrem, l’antiga església parroquial de Sant Martí de Tost, també dedicada a sant Ponç, d’origen romànic, modificada i ampliada. Tant el castell de Tost com l’església de Sant Martí de Tost són documentats el 1030. Al centre del que havia estat la plaça trobem encara un dipòsit d'aigua del segle XV, així com més avall hi ha les restes d'una central mini-hidràulica.
Marxem amb la nostàlgia que provoquen els llocs deshabitats que no fa ni un segle estaven plens de vida, carretera avall fins trobar de nou el Segre, punt i final de la ruta.
Desembre de 2019
CENTRES D’INTERÈS
Santa Coloma de Montan. Ermita de Mare de Deu de l’Esperança de Torà. Sant
Martí de Tost